Respetar el espacio público, es proteger nuestro patrimonio

Hace unas semanas, se instaló en el edificio donde vivo, una familia un tanto peculiar. El padre, fumador contumaz, disfruta apagando los cigarros estrujándolos contra la mesa, lanzando después las colillas al techo, en un vano intento por desafiar la ley de la gravedad. Y quien dice las colillas, dice las latas de cerveza, la piel del plátano o los restos del bocata de mortadela. La madre, consumidora compulsiva de pipas sabor tijuana, confecciona alfombras con las cáscaras de las semillas de girasol. El hijo mayor, dotado para las artes plásticas, no tiene reparo ninguno en dejar testimonio de su potencial artístico, en paredes y muebles. También los gemelos han resultado ser pequeños artistas en potencia, aunque sus habilidades apuntan más hacia el mundo circense. Es habitual poder observar a los pequeños saltimbanquis columpiándose en las lámparas, utilizar el largo pasillo como pista de patinaje o convertir las estanterías en improvisados rocódromos donde escalan y descienden con inusitada destreza. La hija mayor, apasionada de los animales y ardiente defensora del libre albedrío, adora a sus tres perros y a sus cinco gatos. Felinos y canes, corretean felices deambulando sin control, dando rienda suelta a sus instintos fisiológicos allá donde la necesidad aprieta.

Estoy convencida, que a estas alturas del relato, el/la perspicaz lector/a habrá comprendido que mis peculiares vecinos no son más que un producto de mi febril imaginación; que esta familia es tan ficticia como lo son los miembros de la familia Monster. Las personas, nos esmeramos por mantener nuestros hogares limpios y cuidados; nuestras viviendas son como nuestros santuarios, el reducto donde nos sentimos confortables y seguros. No arrojamos los desperdicios al suelo, ni pintamos en las paredes; no destruimos el mobiliario y no permitimos que nuestras mascotas se alivien en medio del salón.

Sin embargo, en ocasiones, observando las actitudes incívicas de algunas personas en la vía pública, no puedo evitar preguntarme por qué ese esmero que ponemos en el cuidado de nuestras casas, se transforma en dejadez y desidia cuando traspasamos el umbral de nuestras viviendas. Tal vez no seamos del todo conscientes de que el espacio público, ese escenario de convivencia compartido por todos/as, no es más que una prolongación de nuestros hogares; un entorno común que también forma parte de nuestro patrimonio. Las calles por las que paseamos, los parques donde juegan nuestros hijos/as, los jardines de nuestras plazas o el mobiliario que ocupa nuestros barrios, también son un activo de nuestro patrimonio que tenemos el derecho de disfrutar y la obligación de respetar y proteger, a cuyo mantenimiento y conservación todos/as contribuimos mediante el pago de nuestros impuestos.

Contradiciendo la opinión de algunas formaciones políticas locales, Rubí es una ciudad de la que podemos y debemos sentirnos orgullosos/as; una ciudad acogedora y sostenible donde vivir, trabajar y disfrutar. Cierto que aún quedan muchos aspectos mejorables, y con ese objetivo, el de mejorar nuestra ciudad, trabajamos los/las socialistas desde nuestras responsabilidades en el gobierno municipal. Nos esforzamos por regenerar y mantener nuestro espacio público, construyendo, día a día, una ciudad para las personas donde todos/as los ciudadanos/as nos sintamos cómodos/as circulando por sus calles, paseando por sus plazas o jugando en sus parques. Porque, en definitiva, todos/as, ciudadanos/as y administración, compartimos un proyecto común: disfrutar de una ciudad acogedora, limpia, cívica, sostenible, apacible, transitable y segura. Por favor, pensemos en ello antes de atravesar por encima de un parterre arrasando plantas y flores, dañar el mobiliario urbano o no recoger los excrementos de nuestras mascotas de la vía pública. Al fin y al cabo, un entorno acogedor y sostenible es el legado que todos/as querríamos dejar a las futuras generaciones.


Publicado por Belén Meneses
Regidora d'Espai Públic de l'Ajuntament de Rubí

La millora de resultats educatius: un objectiu compartit

La Consellera d’Educació ha proposat un acord marc per a la millora de resultats educatius. Qualsevol iniciativa que aposti decididament per la millora contínua mereix també el suport decidit de qualsevol que s’estimi l’educació, per sobre d’altres consideracions.

Ara bé, respecte a les propostes de la Consellera, haig de dir que no s’observa cap novetat significativa o bé que es tracta d’iniciatives, algunes d’elles, de dubtosa eficàcia. Es troben a faltar altres actuacions, ja engegades pel govern anterior, i que des del meu punt de vista són molt positives per avançar. Crec fonamental seguir apostant per la línia reformista de l’educació, tot aprofitant els instruments magnífics que ens aporta la Llei d’Educació de Catalunya i els decrets ja aprovats pel govern anterior.

El primer que trobem a faltar en el discurs de la Consellera és que no es faci cap al·lusió als bons resultats que Catalunya va obtenir en les proves PISA que es van publicar per la OCDE al desembre. Per millorar els resultats el primer que li cal a la nostra educació és més optimisme i suport per aquelles actuacions que reporten un bon rendiment. Mala estratègia és aquesta d’ignorar els bons resultats obtinguts pels nostres alumnes de 15 anys en les proves publicades el passat mes de desembre.

En relació a aquestes proves el primer que ens hem de preguntar és com pot ser que Catalunya obtingui uns resultats iguals o fins i tot millors als de països com Alemanya o França i, paradoxalment, ens situem en un nivell molt inferior en el percentatge d’alumnes que obtenen el graduat de l’ESO. Aquesta és una de les claus que la Consellera faria bé en analitzar. Com és que els nostres alumnes obtenen millors resultats en el PISA i, just en el mateix tram d’edat, suspenen molt més l’ESO i no continuen estudiant?

Això ens porta a una de les mesures que ha anunciat la Consellera i que de fet és una iniciativa per reformar la LOE, en la qual el Ministeri hi portava treballant amb les comunitats autònomes des de fa més d’un any. Es volen introduir itineraris formatius diferenciats en el segon cicle de l’ESO, especialment al quart curs. Aquests itineraris orientarien els alumnes cap a diferents estudis postobligatoris, alguns d’ells de caire més professionalitzador.

La novetat real de la proposta, si finalment s’aplica, no rauria en aquest itineraris sinó en la modificació del sistema d’acreditació dels ensenyaments bàsics: és a dir l’actual títol de graduat en ensenyament secundari. El graduat actual només serveix per certificar si un alumne aprova l’ESO o no, res més. Tanca o obra, de manera excessivament rígida, la porta de l’educació postobligatoria. Aquesta rigidesa resulta amargament desmotivadora per molts dels nostres alumnes que veuen, tot just quan comencen l’ESO, com al final del camí es trobaran sense sortida. Per a què esforçar-se doncs, quan se’ls anuncia anticipadament el seu fracàs, quan saben que les seves dificultats en assolir algunes competències del currículum son insuperables i quan saben que si no assoleixen el tot es condemnen al no res. Així quedarà finalment certificat. Aquesta és la crònica d’un fracàs anunciat. Quin sentit té parlar de cultura de l’esforç, quan aquest esforç mai no es reconeix oficialment per a un determinat perfil, no menor, d’alumnes.

Quedi clar que la cosa no funciona així en altres països on els alumnes obtenen al final de l’educació bàsica una certificat que acredita quines competències han assolit. I que els orienta es el seu itinerari formatiu sense que ningú es trobi amb el pas barrat per no ser competent en tots els àmbits del currículum. Aquest és el gran canvi que ens cal per situar-nos a nivell europeu en els percentatges de certificació acadèmica dels nostres alumnes. Perquè a nivell de resultats educatius, el PISA ja diu que ens hi hem equiparat, i això no vol dir que no hàgim de seguir millorant, com hem fet especialment en els darrers anys.

Sorprèn que el Departament, en el seu pla de millora de resultats educatius, es fixi més en els itineraris de 4rt d’ESO, quan això ni és rellevant, ni representa cap novetat. Actualment, els nostres alumnes de l’ESO ja poden cursar itineraris diferents, amb els anomenats programes de diversificació curricular, contemplats per la legislació vigent, que possibiliten que els alumnes amb més dificultats puguin veure reduït el seu currículum i, fins i tot, el nombre de matèries a cursar. Aquests programes s’apliquen en molts dels nostres centres amb notable èxit. El problema amb què topen aquests programes és que al final del procés el sistema de certificació no els permet garantir als seus alumnes la continuïtat en estudis postobligatoris adaptats al seu perfil personal.

No estaria d’acord amb què aquest itinerari impliqui l’aparició de noves matèries (pròpies d’alguna especialitat de la FP) perquè tindria un efecte contraproduent, en posar més l’èmfasi en el contingut de les matèries i no en les competències bàsiques. Li diria, en aquest sentit, a la Consellera que sigui coherent amb un dels seus missatges inicials, que comparteixo, i que al·ludia a la necessitat de simplificar el currículum.

Una altra de les propostes plantejades són les proves de setembre. Argumentar que amb aquestes es milloraran els resultats és certament imprudent. No hi ha cap estudi que demostri això, ni el contrari. I hem de reconèixer que el tema té el seu debat. De fet, però, en el camp de l’avaluació dels alumnes qualsevol mesura pot resultar positiva, si després els professionals l’apliquen en benefici d’aquests alumnes. Podria passar que instaurar el setembre comportés un increment dels alumnes suspesos en juny. És allò de: “et podria aprova ara, però ja ho faré el setembre”. El problema és que després, en el llarg estiu, es poden perdre moltes coses pel camí, entre d’altres les ganes de l’alumne d’estudiar per al setembre.

Detecto en aquesta mesura més una enyorança del passat que no pas una proposta de futur. De fet, altres Comunitats Autònomes que apliquen proves al setembre no obtenen millors resultats. Precisament la Comunitat Valenciana acaba d’anunciar la intenció de suprimir-les per millorar els resultats educatius. Tant en aquesta mesura com en la de la Consellera no hi detecto gaire ciència. En fi, ben segur que si finalment tornem al setembre, el Departament sabrà organitzar i planificar el començament de curs per garantir que aquest comenci ordenadament els primers dies de setembre. Cosa que, per cert, anirà molt bé per a la millora de resultats.

Altres mesures com les activitats de reforç extraescolar pels alumnes amb dificultats o centrar l’atenció educativa en les competències comunicatives i especialment en la lectoescriptura: res a dir, totalment a favor. Només que no esdevenen cap novetat ja que governs anteriors han treballar intensament en aquesta direcció. En relació amb la millora de les habilitats comunicatives, a banda de continuar en la línia de millorar les metodologies d’aula, és fonamentalment que és mantingui l’aposta i el rigor de les proves externes, tant les de 6è de primària com les de 4rt d’ESO. Aquestes proves es preveuen efectuar aquesta primavera, tal i com es va anunciar als centres en les instruccions d’inici de curs. Estic convençut que aquest avenços en la cultura de l’avaluació són claus per a la millora de resultats. Sobta que la Consellera no en fes esment.

Publicado por Jaume Graells
Delegat de la sectorial d’educació del PSC de Catalunya

No és el mateix

No sé perquè encara em sorprèn que hi hagi partits que qüestionin la importància de dur a terme polítiques en favor de les persones desocupades. Suposo que a aquestes alçades hauria d'estar-hi acostumada a certs tipus de declaracions, però la veritat és que encara em sobta i m’indigna sentir discursos polítics que menyspreen prioritzar les accions en suport a les famílies en situació d'atur. Sota el lema de premiar la cultura de l’esforç s'amaga no només el “salvi-se'n qui pugui”, sinó també una certa malfiança històrica d'alguns sectors cap a les persones que no tenen feina.

La concepció d'aquesta Catalunya d'uns pocs segueix sent un pilar ideològic de la dreta i últimament l'hem pogut escoltar reflectit a moltes declaracions del Partit Popular i de Convergència i Unió. Entenem que per a ells, “tirar endavant el país” és fer-ho només amb una minoria i que el desastre de que milers de famílies es quedin al camí és un mal menor.

De fet, em sorprèn perquè al Partit dels Socialistes estem convençuts de tot el contrari i arran que va començar la crisi econòmica hem treballat infatigablement per a sumar-hi esforços, no per a restar-ne. Creiem que no es pot tirar endavant el país si la majoria dels ciutadans no se’n surten, si deixem pel camí a totes aquelles persones treballadores que han vist com les seves empreses plegaven i s’han trobat de sobte a l’atur.

“Tirar endavant el país” significa per al PP i CiU retirar la mà als joves que encara no han tingut ocasió de trobar una feina, deixar de banda a les dones que intenten incorporar-se al mercat laboral, donar l'esquena a les persones amb discapacitats però aptes per a treballar.

No fa gaire sentíem dir a una regidora convergent que ara no és el moment de donar subvencions a les persones. I doncs, quan és el moment, em pregunto jo? D'exemples de desídia també en tenim a la nostra ciutat. En el ple municipal del mes de desembre, des de les files del Partit Popular es qüestionava el paper de l’IMPES. Per una altra banda, CIU pretenia desmerèixer la feina feta per les persones contractades amb recursos municipals en projectes que fomenten l’ocupació. No ho entenc ni ho entendré mai.

A Rubí, els socialistes ho tenim molt clar: ara és el moment d’ajudar a les persones. També a les empreses i als comerços perquè és evident que aquests són els que possibilitaran que es torni a crear ocupació i riquesa a la nostra ciutat, però sense que això impliqui que no estiguem al costat de les famílies quan més ho necessiten. Estem obligats a actuar amb tota la diligència possible quan estan en risc els drets bàsics de les persones. Des dels Serveis Socials de l'Ajuntament de Rubí hem incrementat les ajudes i les subvencions perquè centenars de ciutadans sense feina puguin garantir una vida digna a les seves famílies.

Per una altra banda, des de l’IMPES hem multiplicat el nombre de rubinencs que han pogut tenir un contracte laboral per a treballar per la nostra ciutat: fent voreres noves, arreglant els jardins, duent a terme tasques administratives, ajudant als avis que es troben sols i amb dificultats. Tot això, però, no ens ha privat de pensar en clau de futur. Hem impulsat formació específica perquè els aturats tinguin l'oportunitat de reciclar-se en el seu ofici, formar-se en un altre o escollir una especialitat per a multiplicar les seves possibilitats de trobar feina.

La nostra manera de pensar entén i comprèn la necessitat de moltes persones que s’han vist arrossegades per la força expansiva de la crisi: persones que sí que han practicat la cultura de l’esforç, persones que no son ocioses ni professionals de les subvencions. Persones que es mereixen l’oportunitat de sortir-se’n i que tenen el dret de que el seu ajuntament estigui al seu costat. Els socialistes no ens malfiem de les persones, creiem en elles i les hi donem suport. És per això que encara em sobten els discursos de la dreta, sobretot en el moment actual. Però bé, tot s'explica amb l'evident dicotomia: dreta i esquerra...no és el mateix.

Publicado por María Mas
Regidora de Promoció Econòmica i regidora de Dona de l'Ajuntament de Rubí. Secretària de Comunicació del PSC de Rubí.